La vida monàstica
Seguint l'esperit contingut en la Regla de Sant Benet, els monjos cerquen de
viure la lloança i la intercessió en un silenci adorant per poder servir millor
els homes i dones d'arreu des de la profunditat que dóna l'experiència de les
coses de Déu i el coneixement dels anhels més pregons de la persona humana.
El monaquisme benedicti és eminentment comunitari i així el monjo esdevé germà
entre germans que l'ajuden en el seu avançar fratern segons el descriu
l'Evangeli de Jesucrist.
Una comunitat de pregària
Els monjos han procurat sempre agermanar la solitud i l'acollida, dos elements
aparentment excloents però que no ho són en el fons. La tensió entre els dos ha
estat fecunda al llarg del temps tant per als monjos mateixos, com per a
l'Església i la societat. La història secular del cenobi montserratí n'és una
prova eloqüent. La solitud possibilita el retrobament amb un mateix a la llum de
la Paraula de Déu; així es va progressant cap a l'autoacceptació de Déu a través
de la litúrgia i de la pregària privada. La litúrgia marca el ritme diari de la
jornada monàstica; amb ella es comença el dia i amb ella s'acaba. Diàriament
cinc vegades els monjos s'apleguen comunitàriament per celebrar l'Ofici diví o
Litúrgia de les Hores. A més de la celebració de l'Eucaristia, que es l'acte
central de la jornada en el Monestir i en el santuari. Els monjos tenen,
també diàriament, un temps destinat a la pregària individual i a la lectura de
la Paraula de Déu o d'altres autors espirituals. L'ideal però, marcat tant pel
Nou Testament com per la Regla benedictina, és tendir a pregar sense parar.
Una comunitat d' acolliment
L'experiència humana i de fe que
viuen els monjos no és gens aliena a l'experiència fonamental que viu tota
persona, perquè en darrer terme se situa dintre la mateixa problemàtica que viu
cada home i cada dona: entorn de l'estimació, de la solitud, de la integració
personal, de la guarició de les ferides del cor, de la pau interior, de l'ús de
la llibertat, de la interrelació personal, de la solidadritat, del treball, de
la utilització dels béns materials ... i, de vegades, del cansament i fins de la
foscor de la fe.
La vida de fe porta el monjo a
descobrir en l'altre, sigui qui sigui, una presència de Crist i a acollir-lo en
un diàleg sincer i amistós, a sentir-se solidari de tothom.